In Barcelona, de petit, Eixample, Girona, infància, jesuïtes, Massanes, motor
Aquell dia m’hagués pogut matar. Vaig treure de la pallissa l’autopatí que feia dos anys m’havien dut els Reis i que la mamà havia volgut que pugés a Massanes, perquè deia que a Barcelona no tenia sentit tenir-lo, em vaig ajustar les sandàlies per clavar els talons al costat de les rodes del davant i vaig inclinar el cos  per agafar més velocitat durant la baixada. I, com de costum, el manillar va començar a moure’s a una velocitat trepidant: endavant i endarrere, endavant i endarrere.
 
M’agradava sentir el vent a la cara, notar les pessigolles a l’estómac que em pujaven fins a la gola i beure a glops d’aquella llibertat que només podia tastar als estius, quan des de juny a setembre la meva germana Imma, el meu cosí Josep Maria i jo ens trobàvem a Massanes, a la casa familiar, per passar-hi els estius, amb la mamà, la tia Mercè i la baba Esperança, que aleshores vivia durant l’hivern a Girona.
 
En això pensava quan estava damunt de l’autopatí. Sortia des de l’era de davant de la casa gran i fins a Cal Masover per després tornar a pujar i repetir el recorregut una vegada i una altra. Però, aquella tarda, en la que hauria de ser última baixada del dia, vaig dir-me: “Jaume, apreta al màxim!”.
 
El manillar oscil·lava al límit: endavant i endarrere, endavant i endarrere.
 

 
Només havia d’agafar la corba a la màxima velocitat, sense frenar, i deixar que l’autopatí fes la resta fins a engolir els últims metres de la baixada de terra. Estava tancant al màxim per agafar el revolt i mantenia l’impuls per no perdre el ritme, quan la va vaig veure, però aleshores va ser massa tard.
 
Just a la corba, la Pilar, la noia de Cal Masover, estava a peu dret eixugant-se el front, amarada de suor, al costat de la burra, que tot i que era molt vella encara servia per traginar eines i cabassos plens per dur menjar a les vaques. I de cop, amb un segon, vaig perdre el control.
 
Les meves cames i l’autopatí van anar a parar a sota de la burra, que va començar a moure’s i a bramar com una boja i a donar cosses com si fos una posseïda. El genoll em rajava sense parar i la Pilar, molt apurada, només feia que dir-me: “Senyoret Jaume, senyoret Jaume! És que no l’he vist! Déu meu, Déu meu! Què s’ha fet mal?”.
 
Però la burra no m’havia tocat ni un pèl. Només m’havia fet una estripada al pantaló i, és clar, m’havia deixat pelat tot el genoll. Quan arribés a la casa gran, sense que ningú em veiés, m’hi posaria aigua amb sabó, i tot resolt!
 
L’endemà ho tornaria a provar: pujaria a l’autopatí, aquesta vegada comprovaria que no hi hagués cap obstacle pel mig del pedregal i segur que, aleshores, aconseguiria arribar al límit de la velocitat. N’estava segur.
 
Quan ara, amb 70 anys d’edat, giro la vista enrere només puc confessar que he viscut i que ho fet intensament, perquè crec també que he fet viure tots aquells que m’han envoltat.
Ahir el meu nét Tomàs es va fer una gran rascada a la cara després de caure d’un segway. Quan ja era al terra, es va girar, em va mirar fixament, va somriure, es va expulsar la roba, es va aixecar i va continuar pedalejant. I jo, em vaig sentir orgullós.
 
I avui, quan recordo tots els entrebancs, però també els regals que m’ha brindat la vida, encara veig aquell nen, vestit amb pantalons curts, que un dia de fa 60 anys, quan baixava amb el seu autopatí per poder tocar amb els dits la sensació de llibertat, va acabar al terra, després de topar contra una burra en aquella baixada de Massanes. Es podria haver matat, però va decidir seguir endavant. I això, al cap i a la fi, és el més important.  
Recent Posts

Leave a Comment

Call Now Button