In col·legi, de petit, Eixample, escola, maristes
“Em vaig quedar en aquell pati immens, on instants abans un munt de nens vestits amb la bata de ratlles blanques i blau marí havien fet files per repartir-se per les tres escales que duien cap a les aules d’aquella escola”, explica mentre pren la fresca a la tribuna, des d’on divisa l’interior d’illa de l’Eixample, un espai molt similar al que encara ocupa el col·legi on els seus pares el van matricular als 11 anys, per començar el sisè curs.
 
Era el seu primer dia als maristes, la mateixa escola on anava en Jordi, el seu cosí de només un any menys i que vivia al costat de casa seva, a la rambla Volart, al barri del Guinardó de Barcelona. A primera hora del matí, la seva mare l’havia acompanyat fins a les portes del col·legi, que tenia l’entrada pel carrer València i al cap de pocs minuts es va trobar a dins d’aquell edifici que tan imposava.
 
“La meva primera escola va ser l’Acadèmia Barceloneta i quan ens vam trasladar de barri vaig anar a un col·legi proper a casa. Vaig començar en un escola minúscula per passar a una de més gran i finalment acabava als maristes, que era inmensa”, assegura mentre contesta a les preguntes de manera gairebé sil·làbica, sense extrendre’s massa en detalls.


 
De cop es va trobar que tots els alumnes ja eren a classe, però ningú per megafonia havia cridat els estudiants del seu curs. I aleshores va decidir abandonar aquell pati d’arcades i de rajola al terra per enfilar cap al despatx d’un dels hermanos, aquell que era amic del seu oncle i que li havia facilitat l’entrada a l’escola.
 
“A l’arribar em va dir que m’havia equivocat de dia perquè a mi i als meus nous companys ens tocava començar l’endemà. Deuria trucar a casa i al veure que ningú no em contestava vaig decidir tornar. No tenia ni una pesseta a la butxaca i vaig marxar caminant”, rememora.
 
Ell, que aleshores sempre anava acompanyat fora del barri, va decidir emprendre el camí, resseguint cada pas, cada cantonada i cada botiga del circuit que habitualment feia el seu pare, quan amb el cotxe pujaven des de la Barceloneta i enfilaven cap al passeig de Sant Joan per arribar fins al carrer Mallorca.
 
Va arribar amb els llavis mossegats
 
Mai s’havia trobat sol en aquells carrers tan amples i amb tants i tants cotxes. Aleshores, només deuria pensar en arribar i concentrar-se amb la ruta, per no perdre’s. Per fi va arribar just davant del forn es va trobar amb la mare, que estava comprant el pa. “Només sé que ella explica que em va veure molt suat, nerviós i sobretot amb tots els llavis mossegats”, explica.
 
Ara, que ja han passat gairebé quaranta anys, no és capaç d’explicar res més, ni com va sortir de l’escola, ni l’arribada a casa, ni el patiment del trajecte, ni si havia plorat per dins. De ben segur però que la processó aniria per dins i que, simplement, l’angoixa se la deuria empassar.
 
Tot plegat se li ha esborrat de la memòria, un mecanisme amb el qual, de manera natural, el seu cos encara respon quan li toca rememorar instants difícils i dolorosos de la seva vida. D’aquell episodi només li queda ben marcat a dins una única imatge: “Jo, tot sol, enmig d’un pati buit”. 
Recent Posts

Leave a Comment

Call Now Button