In Barcelona, Eixample, Gran Via

 

En aquella Barcelona de carrers de llambordes, d’autobusos vermells amb cobradors dels bitllets que t’obrien per la porta del darrera i d’anuncis que, des del capdamunt dels edificis, feien pampallugues intermitents s’hi amaga el meu Nadal d’infància.

A casa la flaire nadalenca es començava a respirar quan ja s’havia acabat l’època de les castanyes, que aleshores compràvem a la sortida de l’escola per escalfar-nos les mans, i ja havien tret del meu armari els guants, la bufanda i la gorra de llana per aixoplugar-se d’un fred, aleshores, molt més intens.

El tret de sortida el donava la visita a la Plaça de la Catedral. Les paradetes d’avets grans, avets mitjans i avets petits, venedors amb barretina, corones, suro, cintes i estrelles de colors, centres de taula, pinyes i rams de cireretes d’arboç i de vesc de la sort amb cel·lofana ens transportaven les olors de bosc i de la muntanya.

En una vida sense telèfons mòbils, wifi ni Internet, l’enginy per no veure’s engolida per la munió de gent o per retrobar-se era clau:

-No deixis anar la meva mà per a res. Si et perdessis quedem davant d’aquesta paradeta de boles daurades. I una vegada aquí no et moguis. Jo et vindré a buscar -em deia la mare, que aleshores encara vestia amb botes altes, faldilles escoceses i jerseis de lycra de coll alt.

Segons més tard ens endinsàvem en el món de les figuretes. La vella que fila, el pastor que carrega el xai, el qui s’escalfa les mans al costat de la foguera, la dona que renta, la que porta la gerra, el caganer amagat sota l’arbre, el pescador que divisa el camí des del pont, el pagès que retira la palla amb la forca, els tres reis, els tres camells, Sant Josep, la Verge Maria, el bou, la mula i el nen Jesús que des de la cova tot s’ho mira.

Aixecava els ulls mirant cap al cel jo recolzava la barbeta damunt del taulell de cada paradeta per iniciar l’art de triar la figureta més bonica de totes per ampliar el pessebre de casa, que aleshores muntàvem amb molta molsa fins a dibuixar un paisatge inspirat en els Pastorets de Josep Maria Folch i Torres.

Amb la nova adquisició entre les mans recorríem el carrers dels Comtes, de la Pietat i del Bisbe fins arribar a la Plaça Sant Jaume on aleshores s’hi aixecava un majestuós avet guarnit, amb un pessebre tradicional.

A la cantonada amb el carrer Llibreteria ja s’albirava una cua sense fi a la que ens afegíem amb la il·lusió de saber que ens esperava un moment únic, que suposava l’inici del meu Nadal més íntim: degustar un entrepà calent de pernil i formatge de Can Conesa.

Cada any, quan s’apropen les festes, sigui amb la COVID o sense, giro la vista enrere i les flaires dels rams de vesc, terra humida, llar de foc i figuretes de fang  em transporten al Nadal de petita d’aquella Barcelona ja desapareguda.

Recent Posts

Leave a Comment

Call Now Button