In Sin categoría
És una tarda d’aquelles llargues de diumenge, amb el pare amb l’orella clavada al costat de la ràdio seguint el partit del Barça, mentre m’entretinc amb la mare, a l’habitació de l’entrada de casa, amb alguna joguina. I, de sobte, el pare s’aixeca de la cadira, surt del menjador, i anuncia: “Ha mort Mercè Rodoreda”. “I qui és aquesta senyora?”, pregunto amb la mirada dels 7 anys. “Una escriptora catalana molt important”, replica la mare. 
I aquell 13 d’abril de 1983 em va quedar ben sepultat a la meva memòria. Anys més tard, quan els culés ja s’havien fet amb la primera lliga d’aquell equip de Terry Venables i alguns diumenges ja acompanyava al pare al Camp Nou, vaig rescatar de la llibreria de casa la meva primera edició de “La plaça del Diamant”, de coberta groga i una fotografia amb una font i una bodega del barri de Gràcia de Barcelona amb els cartells de TriNaranjusOrangina i Fruco
Només obrir el primer capítol vaig digerir amb delit la novel·la, però encara amb els ulls tendres dels 10 anys, de qui s’afanya per entendre-ho tot. “La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols”. I així fins al final. 


Després d’aquella edició va arribar la meva adolescència i la biblioteca de casa va ocupar-la un nou exemplar de la novel·la, aquesta vegada patrocinada per l’aleshores Caja de Pensiones para la Vejez y Ahorros. I jo que vaig tornar a tastar el món de la Colometa, amb el prisme de qui poc a poc s’apodera de la seva vida, per intentar créixer el més lliure possible i sense gaires lligams. 
Encara va venir una tercera edició de la novel·la, la que vaig encetar durant el darrer curs de batxillerat, a l’assignatura de literatura catalana, en la qual aquella professora em va fer descobrir la Natàlia-Colometa amb una visió de gairebé adulta. 
He recuperat un munt de vegades la història d’aquella dona del barri de Gràcia, innocent i vulnerable, que cau i es fa forta després de la guerra civil espanyola, també quan jo he relliscat i m’he tornat a aixecar a la vida, però recentment la seva mirada se m’ha fet present a través de la veu d’Anna Sabadell, una senyora de 90 anys d’edat, de qui n’he escrit les seves memòries personals, a través del meu projecte professional El Calaix del record
“Si comprava una cosa li comprava per a ell i, tot i tenir el meu salari, donava tots els diners a casa. Guanyava més que ell, però la despesa familiar no estava a les meves mans. Segurament si hagués viscut com els joves d’ara ho hagués fet ben diferent, però eren altres temps. Ara penso que durant aquells anys vaig viure com la Colometa de la Plaça del Diamant”. 
Vagi doncs per a totes les senyores Sabadell, les dones fortes, valentes, lliures i apoderades. Per a totes les Colometes del món!
Recent Posts

Leave a Comment

Call Now Button