In Barcelona, Eixample, gestor, metge

 

Esperava amb delit que arribés l’hora del pati -del recreo que en deien aleshores- per sortir de l’aula d’aquella escola situada al carrer Diputacio de Barcelona. Estudiava als escolapis de l’Eixample, un col·legi que s’havia creat -molts anys abans que els seus pares l’hi matriculessin- en un inmoble que ocupava una escala de veïns clàssica del centre de la ciutat. 

 

Malgrat que el pati de l’escola no deixava marge per a masses aspiracions -tot just l’espai que quedava en un tros de l’interior de cases-, jugar a bàsquet es va transformar, amb els anys, en la seva afició. S’hi traslladava amb els seus amics tan bon punt sonava el timbre que, des de les aules, els avisava del descans. 

 

Aleshores s’obrien les portes i en sortien, cap al passadis i de camí cap a l’esbarjo, desenes de nens petits amb bata de ratlles blaves i blanques. També ho feien ells, els més grans, que, per sort, ja s’havien pogut alliberar d’aquell uniforme que, a primera hora, els obligaven a col·locar-se damunt de la roba amb la que s’havien vestit a casa. 

 

Jugar en aquell pati es transformava, a voltes, en un autèntic art, doncs en un mateix moment i de manera sincronitzada es creuaven diversos partits i pilotes a la vegada, fent tots els equilibris possibles. 

 

Mentrestant, el seu grup de classe, impertèrrits, prosseguien amb el seu partidet de bàsquet. Ell repartia el joc que li arribava des de la base, intentant encistellar tant des de la llarga distància com des de la curta, penetrant a la cistella, ajudant en el rebot, corrent per culminar el contraatac i provocant també, quan calia, algunes faltes a favor de l’equip contrincant. 

 

Inicialment no el movia cap tàctica ni cap estratègia, només la llibertat i el gaudi d’estar i divertir-se amb els seus amics, en Xavi i tota la resta. Ho feia gairebé amb la mateixa passió que quan anys més tard, ja a l’etapa de la universitat, quedava amb l’Ignasi i en Marcel·lí per anar a jugar al billar al Bar 292, molt a prop del pis del carrer Pau Claris, on vivia amb els pares i la Mercè i l’Antònia, les dues germanes. 

 

Allà hi posava els cinc sentits! Hi barrejava l’habilitat, la paciència, la precisió, la coordinació de moviments, la positivitat, la noblesa i el joc net amb la resta de jugadors. 

 

El bàsquet l’acompanyaria sempre fins ben entrada la vintena, quan ja jugava federat, una afició que va abandonar pels estudis de Medicina. Durant els darrers anys de la llicenciatura va tastar l’assistència a l’Hospital Vall d’Hebron, experiència que el va decepcionar. 

 

Sortosament el pare, metge de professió, interessat per la traumatologia i la medicina de l’esport i que passava consulta a casa, li va dona una lliçó. Feia poc que un infart de cor l’havia obligat a reduir el seu ritme de feina, però es va saber readaptar dedicant-se a estudiar i investigar sobre la història de la medicina catalana, àmbit en el qual es va acabar convertint en un autèntic referent. 

 

Malgrat el seu primer desengany amb la medicina, el sotrac no el va fer defallir. I així va ser com també a través d’un màster en gestió sanitària, va obrir les portes a descobrir, definitivament, la seva passió per endreçar, planificar, coordinar, acompanyar, baixar a la pista i creure en l’equip per generar resultats i fer la feina ben feta. Talment com un bon aler. 

Recent Posts
Showing 4 comments
  • Avatar
    Anònim
    Respon

    Gràcies!! Gemma, per aquest regal de Nadal. Enric R. Bartlett

  • Avatar
    Gemma Bruna i Sales
    Respon

    Gràcies Enric per les teves paraules i per seguir-me!

  • Avatar
    Vicente O
    Respon

    Gemma, Tenia el telèfon sense só durant l'assamblea però diria que parles de'n Pere. En qualsevol cas, enhorabona pel blog!

  • Avatar
    Gemma Bruna i Sales
    Respon

    Vicente, has encertat de ple! Moltes gràcies per les teves paraules.

Leave a Comment

Call Now Button