In Cerdanya, de petita, Ger, política
De petita em recordo els estius pujant muntanyes, anant a collir gerds i nabius a les desenes de valls de la Cerdanya, sempre amb la imatge present de la meva mare, que, mestra de formació, arrossegava un munt de criatures pels vorals fins a fer possible el que al principi era impossible: arribar a coronar els cims o a recòrrer els darrers trams de les nostres excursions.  
 
Vestíem aleshores amb la roba més tronada que teníem i a dins de les motxilles, que aleshores solien carretejar tots els pares, hi dúiem jerseis i fins i tot algun anorac. Mai se sabia, ni en els dies de més calor, com podia girar el vent o com els núvols podien arribar a omplir el forat de la Seu, perquè a vegades es tornava fosc, ben fosc.
 
La mare, a qui recordo amb el seu cabell negre llarg, llarguíssim, sovint recollit amb una cua de cavall, amb texans, una samarreta de cotó i unes bambes de tela, encetava l’excursió ja a la última posició, mentre la Joana, la Rut i molt sovint la Sabet i la Mar, les meves dues cosines, ens entreteníem per dilatar el moment de començar a caminar.

I al cap de pocs passos començàvem a preguntar: “Quan arribarem? Queda molt?”. I ella, pacient, perquè amb els nens i nenes sempre va tenir una paciència infinita, intentava, fins aconseguir-ho, centrar la nostra mirada en d’altres entreteniments. Sovint s’hi afegia l’Alfons, que ens explicava les històries de la vaca Filomena, que vivia a la vall del Segre, i que ell mateix s’havia inventat.

 
Però en la majoria d’ocasions era la mare qui ens empenyia a pujar amunt, amunt, amunt! I aleshores repassàvem amb ella tot el cançoner infantil i també les melodies que ella, només pocs anys abans, havia après a les excursions i a les sortides amb els amics.
 
Però si ara hi ha una que em brolla amb força, molta força i sobretot aquests dies és la cançó dels colors. De cop, com si hagués quedat adormida durant molts anys, aquesta setmana em va tornar a esclatar de ben dins, mentre per la ràdio escoltava els milers i milers de persones que avui estaran viatjant cap a Brussel·les.  
 
“Groc, groc, groc és el vestit que porto, groc, groc és tot el que jo tinc! Perquè m’agrada el groc de la truita i el meu amic és un cuiner”. Aquests dies a Catalunya ens han prohibit utilitzar el color groc a les fonts municipals, als cartells reivindicatius i també als llaços que fins fa poc penjaven d’alguns edificis públics. Fins quan? Han segat en sec la revolta dels somriures, però el groc ara i quan tenia cinc anys seguirà sent el meu color. I també el color per reivindicar la llibertat per als presos polítics.

 

Recent Posts
Showing 6 comments
  • Avatar
    Unknown
    Respon

    Gràcies, Gemma! M'he emocionat!
    Gràcies per recordar aquesta època i per lligar-la d'aquesta manera tan teva amb tot el que està passant
    Un petó,
    Maria Teresa Güell

  • Avatar
    Gemma Bruna i Sales
    Respon

    Moltes gràcies Maria Teresa! Al final, en bona part, som com som gràcies als qui ja no hi són, com l'Alfons i tants d'altres, i als moments viscuts. Quina sort haver-los pogut compartir!

  • Avatar
    Magda Planelles i Serra
    Respon

    Que bonics aquests records, Gema!
    M'ho puc imaginar tan bé a través de les teves paraules com gaudieu de les muntanyes de la Cerdanya!.
    Qué entranyables els records de la mare!
    Demà a Brussel.les ningú ens podrà negar el teu color i el lluirem com mai i jo pensaré és el color de la Gemma!

  • Avatar
    Anònim
    Respon

    Gemma, quins records!!!
    Me'n recordo molt de les sensacions de què parles i de la cançó. Podríem cantar també el "verd, verd, verd és el color que porto, verd, verd, verd, és el color que tinc, perquè m'agrada el color de la prada i el meu amic és un jardiner" ja que és el color de l'esperança!
    Una abraçada!
    Mar Bruna

  • Avatar
    Gemma Bruna i Sales
    Respon

    I tant que sí! L'esperança que mai falti! Ara ja amb més de 40 anys m'alegro molt d'haver compartit aquest trosset de moments viscuts amb tu i la Sabet, tot i que ara ens veiem tan poc! Formen part de nosaltres. Una abraçada!

  • Avatar
    Gemma Bruna i Sales
    Respon

    Gràcies Magda! Voldríem haver-hi anat amb la mare, però quan vam estar mirant preus amb avió ens vam tirar enrrera! I ara, el nostre cor està amb tots vosaltres! Per omplir Brusel·les de groc! Una abraçada

Leave a Comment

Call Now Button