In Benifallet, de petit, infància

Cada vigília del dia de Reis al matí, quan s’apropava el patge reial a la plaça del poble i tots els nens ja l’havien rebut amb el soroll de les llaunes buides lligades a una corda llarguíssima que feien sonar pels carrers, ell hi anava amb un sobre tancat i una carta a dins que sempre acabava de la mateixa manera: “Y este año, como me he portado muy bien, quiero una Nancy”. I tot seguit firmava la missiva amb bona lletra, tal i com li havien ensenyat la senyoreta Trini, a l’escola, perquè els Reis no s’equivoquessin de casa.

 
Aleshores, les nines Nancy començaven a fer furor entre gairebé totes les nenes de la seva edat, perquè s’anunciaven tots els dies en aquell televisor, encara de blanc i negre. Ell les havia vist a l’aparador d’aquella botiga de Tortosa, quan hi passava per davant, agafat de la mà de la mare per anar al metge o a visitar algun familiar.
Durant unes hores, i fins a la nit que els Reis Mags arribaven per la carretera a dalt d’un carro de cavalls, somiava amb tenir aquella nina entre les mans per poder-hi jugar, vestir-la i, sobretot, pentinar-li els cabells.
 
De petit, els Reis d’Orient li feien molta por. Sobretot quan baixaven del carro i després de ser rebuts pel mossèn del poble i fer l’adoració al nen Jesús s’encaminaven cap a l’escenari de la sala del cine, a Can Pistatxa, per anar donant un a un els regals a tots els nens. Cada infant pujava per les escales i, davant de tot el poble, li entregaven els obsequis.
 
El primer dia que el van cridar pel seu nom va arrencar a plorar a cor que vols i la mare, la senyora Dolores, no va saber què fer. Tot i que el va conduir fins al primer esglaó de les escales que pujaven a l’escenari, el nen es va negar a fer cap passa més i va seguir amb la seva rebequeria. Finalment, els Reis van decidir entrar pel balcó de la casa del carrer Nou i deixar els obsequis a canvi d’uns gots de mistela, d’un poal ple d’aigua i d’un cabàs de garrofes per als cavalls.
 
Aleshores, els seus pares, que no se’n s’avien avenir de la reacció del seu fill petit, van prendre una decisió. “Vaig saber qui eren els Reis de molt petit, deuria tenir cinc anys d’edat, però ni així vaig perdre la por!”, explica ara aquell nen de Benifallet, quaranta anys més tard.

Però aquella Nancy, la de la infància, mai, mai, mai va arribar a les seves mans: ni quan va arribar a l’edat dels quatre, dels cinc ni als deu anys. Les Nancys, aleshores, només  eren per a les nenes.
 
Tot i així, a casa, li van regalar dos o tres nines, una d’elles la que la mare li va comprar a Tortosa, un dia que estava malalt. “Recordo que a casa em van estar a punt de regalar una nina que conduïa una bicicleta i que anava pentinada amb unes trenes. La tenia la tia Paca a l’aparador de la seva botiga, però quan el coco Ramon se’n va assabentar ho va impedir”, rememora. La mare li deia que si volia jugar a nines, que endavant, però sempre dins de casa, apartat de les mirades dels veïns i del què diran.
 
Detestava el futbol
 
Mai va tenir una pilota, perquè detestava el futbol, i també els vaquers. “Un any, el meu germà em va avisar que els Reis em durien un vestit de cowboy i jo li vaig dir que era impossible perquè els pares sabien que a mi m’agradaven els indis, perquè qui havien conquerit i envaït les terres eren els vaquers, i no el revés, com ens feien creure al cine. I quan el dia de Reis vaig obrir el regal en vaig muntar una de bona”, rememora.
 
Al pati de l’escola i també al carrer preferia jugar amb Maria Mercè, la Lídia, la Paquiteta, la Maria Elena, l’Araceli, la Margarita, l’Amparo, en Gerónimo, el Josep i també l’Albert, a qui els nens del poble també se li mofaven perquè, igual que a ell, el veien diferent.
 
Un dia la senyoreta Trini, que havia vingut de Castelló amb unes metodologies d’educació, segons deien, trencadores, va cridar a la seva mare per avisar-li que el seu fill tenia un problema i es que es negava a jugar a futbol, contràriament al que feien tots els nens de la seva edat.
 
  Què m’ha d’explicar que jo no sàpiga del nen? Treu bones notes? Es porta bé a classe? –li va espetar la senyora Dolores.
 
  Sí –va respondre-li la mestra.
 
I així va ser com es va acabar aquella història.
 
La pressió dels companys i sobretot els insults van arribar més tard, a l’època de l’institut, a Tortosa, però aleshores ell, que sempre treia bones notes i era dels primers de la classe, es va jurar a si mateix que aguantaria fins al final, perquè sabia que se’n sortiria, acabaria triant professió, podria entrar a la universitat, i, en canvi, molts dels qui aleshores se’n mofaven quedarien enrere. El temps li acabaria donant la raó.
 
Amb els anys es va afegir amb la resta de joves del poble per organitzar la rebuda dels Reis d’Orient i va ser ell mateix qui, vestit de pastoret amb uns pantalons vells del iaio Agustí, que un dia se li van rebentar per la meitat al mig de l’escenari, cridava als xiquets del poble perquè anessin a recollir els regals. I també fou amb el temps que alguns dels que l’insultaven de nen, aleshores ja convertits en homes adults, li van demanar perdó. Ara, amb alguns d’ells, fins i tot hi manté una bona amistat.
 
Començant la col·lecció
 
Es va fer gran i la fal·lera per les nines va anar desapareixent fins que amb l’arribada de la seva segona fillola, la Georgina, una nit de Reis es va decidir per comprar-li la Nancy esquiadora en una botiga de la Rambla Vella de Tarragona. “Quan vaig demanar la caixa em vaig dir, què carai, que me’n compraria una altra per a mi i així va ser com em vaig autoregalar la meva primera Nancy”. Tenia 24 anys.
 
Després vindria la Nancy negra, amb aquell vestit de color blanc i negre i el cabell llarg, i la Nancyamb el cabell afro, que li va regalar la dona d’un company de la tele, i poc a poc va anar acaparant més i més nines: les que es comprava al Rastro de Madrid, a Mèxic, a França, les que li regalaven, les que algunes nenes, ja convertides en dones, li entregaven dels seus anys d’infància. Fins que n’ha arribat a tenir 110. 
 
Ara totes les seves Nancys descansen de manera ordenada en unes prestatgeries que van muntar en una habitació de la casa dels pares, a Benifallet. Cada any, quan arriba l’estiu, les treu una a una per netejar-les a consciència i publica un selfie amb les seves nines al seu perfil de Facebook, on rep l’aclamació d’amics i coneguts: alguns el titllen de freak, d’altres ho veuen entranyable o li demanen que les hi cedeixi, i la resta simplement pensen que no té remei.

 

Quan no està al poble, que és la majoria de dies, perquè ja fa anys que viu a Barcelona, la senyora Dolores convida a les veïnes, que se n’han assabentat per Internet, a entrar a casa seva per veure la col·lecció de Nancysdel seu fill. Ell ja li ha promès a la Laia, la seva fillola petita, que les hi deixarà en herència, però amb una única condició. Mai, mai, mai les podrà posar a la venta. I ho pensa deixar per escrit. 
Recent Posts
Showing 2 comments

Leave a Comment

Call Now Button