In Barcelona, de petita, Eixample

Surto de la portalada del nostre edifici agafada de la mà de la mare. Encara tinc unes mans ben petitones i les ungles del dit més petit són diminutes. Ja no em creixeran gaire, però això encara no ho sé. Només tinc cinc anys d’edat. És divendres a la tarda i anem a comprar al carrer Vilamarí, a dos travessies de casa. 

 
Abans ens desviem per entrar a la merceria per mirar un botó que faci joc amb la meva faldilla escocesa. Obrim la porta de vidre del carrer i quan entrem el timbre fa un ding-dong i aleshores de la rebotiga en surt caminant a passets molt lents una senyora molt més gran que les meves àvies. És vella, vellíssima: té un cabell blanc, ben llis, recollit amb un monyo i la veu finíssima.
 
Bona tarda, vostè dirà. –ens pregunta la senyora, que aprofita per lloar el meu pentinat. Després de saludar-la, m’entra una vergonya gran, molt gran i aprofito per amagar-me darrera de les faldilles de la mare. 
 
– Busco un botó que faci joc amb aquest que li porto de mostra –contesta ella.
 
De cop i volta, la velleta, de sota del mostrador en treu un calaix de fusta massissa. I s’obre un món màgic de formes i colors! Un calaix ben ple de botons i ens els va dipositant damunt perquè els toquem, els comprovem. Botons de dos forats, de quatre forats, folrats de roba, grans, petits, mitjans, de plàstic, en forma de cor, de caramel, de flor, de fusta, de perleta, de cristall, verds, blaus, verds, vermells…


Primer anem agrupant els que més ens agraden i després amb tota la parsimònia del món, la senyora del cabell blanc ajuda a triar el botó més adequat. Jo ja fa estona que m’he cansat i estic asseguda a la cadira de vimet observant els calaixets de betes i fils. Finalment ens quedem amb un botó de color verd que fa joc amb el quadre escocès. I per fi sortim. 
 
Prosseguim la nostra ruta. Ara toca recollir el carro de la compra ple de la fruita i la verdura. La mare de bon matí, abans d’anar a treballar a la seva escola, ha deixat la llista feta al senyor de la bata blava que sempre es dirigeix a ella amb el nom de La maestra. Després de regalar-nos un somriure, ens convida a triar nou gènere que li ha arribar aquesta tarda. “Están ricas, ricas, de verdad. Prueben las dos”, ens diu mentre ens ofereix dues mandarines. 
 
Girem la cantonada i arribem a la lleteria on hi comprem alguns iogurts naturals de vidre i unes bosses de plàstic amb la llet a dins i tres lletres blaves ben grosses. La primera és la A. Ho sé, però encara no sé llegir. Aviat n’aprendré. 
 
Ben al costat hi ha la botiga de les olives i de la tonyina i a pocs metres el super, on en Jaume, que es manega com pot entre les prestatgeries plenes de llaunes i de begudes, carrega els envasos de vidre que portem a dins del carro i que ara ja retornem. Entrem al forn a buscar la barra de pa que posem a la bossa de roba de quadrets vermells i em regalen un bastó. 

I acabem a la farmàcia. M’agrada l’olor que fa i observar els armaris de vidre amb marcs de fusta, on s’endrecen de manera ordenada tots els xarops i caixetes de medicaments. La noia de cabell curt, arrissat i negre, aquella tan simpàtica i tan simpàtica, m’acarona la galta i m’ofereix una bosseta de gominoles de colors ben petitones. Segur que quedaran guardades per després de sopar.
 
Trenta-set anys més tard aquest és el record que guardo d’un divendres qualsevol, de quan tot es comprava i es venia al detall, adaptant-se a la demanda, als gustos i preferències de cada client, per fer-lo sentir únic i especial. Va ser així com fa quatre anys enrere, quan vaig crear Gemma Bruna Comunicació, d’aquest record d’infància en va aparèixer un lema: Comunicació al detall. Per què si ara tornem a apreciar l’art de vendre i comprar al detall, no podem oferir projectes de comunicació al detall? Endavant, em vaig dir. 
Recent Posts
Showing 2 comments
  • Avatar
    Carles Bruna
    Respon

    Aquest post és una delícia, com tots els anteriors. Ens els hauries de regalar amb més freqüència…

  • Avatar
    Gemma Bruna i Sales
    Respon

    Gràcies pare! Per la teva persistència que seguís escrivint, sempre! Un petó

Leave a Comment

Call Now Button