In Barcelona, infància, Martorell
De petita hauria volgut anar al col·legi de monges, perquè li agradava l’uniforme amb la faldilla plissada de quadres i els mitjons ben estirats fins arribar a l’alçada del genoll que portaven les nenes quan sortien i anaven cap a casa. Però els pares mai la van dur a l’escola de pago; ella va anar a la pública del poble, com tothom.
A vegades, quan la mare tancava la fruteria que regentava, s’apropaven fins a Ca les Rafaeles, una botiga antiga estreta i fosca que hi havia al centre de Martorell, a la part antiga, on hi compràven les samarretes i la roba interior. La regentaven dues dones grans, una que parlava en català i l’altre que enraonava amb un fort accent andalús. A ella sempre li havien semblat unes dones més que centenàries.
 

Ben a prop d’aquella merceria, que aleshores ja li semblava una botiga ben atrotinada, hi havia Cal Martines, on mig poble es comprava les sabates, una o dues vegades a l’any, quan s’apropava l’estiu i quan arribava l’hivern. Eren aquells temps en què comprar-se els mocasins o les sandàlies era gairebé un ritual, també per a ella.
Però el dia que amb deu anys va anar a anar a triar aquelles sabates d’hivern el recorda perfectament. “La mare em va comprar les meves primeres Kickers, eren de cordons i de color blau marí i encara ara guardo en un calaix de casa la moneda d’or que hi podies trobar a dins de la mateixa sabata”, explica mentre remou amb la cullereta el té que ha demanat per postres.
Quan era una nena, a dins del seu armari hi havia roba, però la indispensable. Aleshores, a casa estrenaven la roba de primavera pel diumenge de Rams, per Nadal i per la Fira de Martorell, el darrer diumenge d’abril.   
Encara recorda aquell pantaló de peto vermell, que tant li agradava, el vestit llarg i blanc de comunió que li va fer la tia Pili, que era modista, i que la mare va decidir que portaria amb una jaqueta vermella perquè així l’aprofitaria la resta de l’any, o el buf de pel gris amb què jugàven ella i la seva germana Núria, quan els hiverns de Martorell encara eren autèntics hiverns, perquè hi feia fred.
La visita al metge
Alguns dies baixava a Barcelona amb la mare, perquè hi anaven a fer alguna compra i sobretot perquè l’acompanyava al metge, a fer-se la revisió. “La mare em vestia amb el millor que tenia, amb la darrera peça que acabava d’estrenar, em pentinava a consciència i m’embetumava les sabates. A Barcelona, aleshores, no es podia anar de qualsevol manera”, explica amb un to sorneguer.
Una vegada entrava a la sala d’espera del doctor, que tenia la seva consulta al mateix Passeig de Gràcia, la mare ja avisava a la secretària: “Escolti’m, venim de Martorell i, per tant, no ens faci esperar, que hem de tornar cap a casa”. I aleshores, les feien passar les primeres.
Si algú li pregunta com se sentia aleshores quan anava a la capital no sap massa bé que contestar. Li fascinava passejar per Barcelona, pujar per les escales mecàniques del Corte Inglés, anar a menjar-se una coca de llardons a la Montserratina o comprar entrades per entrar a una aquelles sales de cinema tan grans i modernes.
Fins que un dia, quan ja tenia 14 anys i era a punt d’agafar el Canals cap a Barcelona, l’autobús que l’havia de deixar al carrer Enric Granados, la mare la va fer vestir-se amb el millor que tenia a l’armari, una vegada més. Ella es va posar la seva faldilla grisa i plissada, tancada amb una agulla daurada a la part davantera, la camisa blanca, la jaqueta i es va calçar les seves Kickers.
A l’arribar, la tia Pili, que vivia a Barcelona i que l’estava esperant a la parada per anar a comprar roba a Can Burrades, no se’n sabia avenir. Només recorda que li va espetar un “Nena, però com t’has deixat vestir així?”.
I allò se li va quedar clavat ben, ben endins. Només sap que durant una colla d’anys va desterrar les faldilles del seu vestidor, i per sempre més va deixar d’endiumenjar-se per baixar a Barcelona. Si els barcelonins no sortien al carrer mudats, per què ho havia de fer ella quan sortia del poble?  

 

Recent Posts

Leave a Comment

Call Now Button